Desallotjaments

Com en tots i cadascun dels diferents moments que envolten l’okupació, el desallotjament també s’ha de preparar col·lectivament. La qüestió es pot desenvolupar en diferents àrees: assessorament legal davant el tipus d’ordre de desallotjament i sobre les conseqüències d’enfrontar-se de la manera que s’hagi escollit; preparació emocional davant l’aparició del desplegament policial; decisions en torn al que es vol fer, tant durant el desallotjament com després, i tant a l’interior de la casa com fora de la mateixa. Cadascuna d’aquestes àrees comporta i necessita una preparació diferenciada i específica, i cal que tota persona que estigui directament involucrada en el desallotjament, en sigui conscient, i tingui coneixement de tot allò que es farà, i del que no.

Caldria aclarir primer els dos principals escenaris de desallotjament que podem trobar-nos: aquells que són imprevistos; i els que tenen data i hora -o es fan efectius sent la gent de la casa plenament conscient-.

En el primer cas –en que el desallotjament ens agafa d’imprevist–, el marge d’acció es redueix de forma considerable, donant-se situacions en què encara es dormia quan la policia ja ha entrat, tot i que el més habitual serà adonar-se que estan a punt d’entrar. En el cas que siguis tu qui els ha vist primer, has de ser conscient que potser ets l’única persona que sap que s’està desallotjant, així que et correspon alertar a les altres ocupants. També cal avisar algú que estigui a l’exterior –i que més o menys estigui al corrent–, per a que es pugui apropar i veure què passa. Si es produeixen detencions, caldrà que aquesta persona enceti una roda de trucades per avisar més gent, i convocar una concentració de suport davant de la casa. Encara que això últim no evitarà el desallotjament, sí que es podria aconseguir que la policia no s’extralimiti en les seves funcions, i fins i tot que se’ns permeti recuperar les nostres pertinences.

Podem dir que, en la major part dels casos en què es produeixen desallotjaments sense notificació prèvia, la policia es limita a expulsar la gent de l’edifici sense massa problemes… però tampoc podem donar per fet que això sigui una regla. L’actuació policial pot venir condicionada pel clima que es trobin dins de la casa, i per les accions que emprenguin les persones que hi viuen. I, malgrat que no s’hagi oposat cap resistència, les forces de seguretat sempre poden inflar els càrrecs… i encara més si no hi ha testimonis. Aplicar una mínima resistència sempre pot ajudar a guanyar temps per a què s’avisi a més gent, aquesta arribi i pugui donar suport, i així ser un punt de pressió i contenció per a les forces policials. Alguns dels càrrecs que podrien imputar-nos, són resistència a l’autoritat i desobediència (art. 556 CP), desordres públics (art. 557 CP), o fins i tot atemptat (art. 550 CP). En cas d’escollir una resistència activa, és necessari un assessorament previ sobre quines poden ser les conseqüències penals derivades d’aquest tipus d’accions, i quines són les maneres d’enfrontar-s’hi, alhora que es fa imprescindible la presència de testimonis.

El segon tipus de desallotjaments són els que es lliuren per notificació –amb data fixa, o sense–. En aquests casos és prioritari, sigui quina sigui l’actitud davant les forces de l’ordre, que es tingui en un altre lloc (que no sigui la casa) un llistat amb totes les persones que participaran o estaran presents en el moment de desallotjament. I, en el cas que s’esperi la presència de suport a l’exterior de la casa, que hi hagi una comunicació fluïda entre els dos espais. Així mateix, es fa imprescindible que la gent que pugui participar i assumeixi les possibles conseqüències que això pugui tenir, tingui molt clar quins són aquests riscos, en quins càrrecs o accions policials i judicials es poden traduir, i quins són els mecanismes per enfrontar-se a aquestes situacions. Això implica tenir un assessorament legal previ, parlar amb la gent d’altres cases o centres socials que s’hagin plantejat un desallotjament de forma semblant, i posar-se en contacte amb qualsevol dels grups antirrepressius que hi hagi al barri o ciutat. Això pot donar una visió molt més àmplia, precisa i realista del que pot succeir durant i després del desallotjament.

En aquestes circumstàncies, calen eines amb la capacitat d’assegurar que, al mal tràngol d’un desallotjament, no s’afegeixin conseqüències indesitjables… aconseguint que fins i tot donem la volta a determinats moments de tensió. Són qüestions relatives a la presa de decisions i la preparació emocional davant d’aquests moments. Cal tenir en compte que no totes les persones s’enfrontaran a les mateixes situacions de la mateixa manera, prenent consciència d’això, per treballar-ho prèviament, tantes hores com sigui necessari. Podem recórrer, per exemple, a dinàmiques i tallers destinats a conèixer les pors, i enfortir la confiança en el grup, per tal que després no apareguin sorpreses ni malentesos. En algunes qüestions, sempre s’ha d’avançar al pas de qui va més a poc a poc. I fer-ho, vol dir discutir i consensuar el que les persones involucrades en el desallotjament poden fer: fins a on s’ha d’arribar, i quin és el límit (sigui quin sigui el tipus de presència que s’hagi escollit tenir en el desallotjament), per prendre les decisions de tal manera que cap de les persones que participa se senti desvinculada.